Moltes pintures s’han basat en passatges o
temes de
Hamlet. Aquí veurem alguns
exemples.
A principis del s.XIX, amb el Romanticisme, Hamlet
era considerat el prototip de la personalitat romàntica: turmentat, deprimit,
considerant el suïcidi...
El pintor que més vegades ha plasmat escenes
de Hamlet ha estat Eugène Delacroix. Deixeble
de Géricault, fou un dels pintors més importants del Romanticisme. El seu
viatge a Londres li desperta l’interès pels clàssics com Shakespeare, Miquel
Àngel i Goethe, per la bellesa basada en la proporció que hi veu en les seves
obres. El seu interès en el primer el conduí
a pintar nombrosos quadres basats en obres seves, com Macbeth, el Rei Lear i la
que ens ocupa, Hamlet.
La mort d’Ofèlia (1834)
Delacroix, a més de les conegudes pintures
sobre Hamlet, també va fer una serè de gravats amb la temàtica d’aquesta obra.
Aquesta és una litografia on ens dona la seva visió de la mort d’Ofèlia, que
serà la mateixa en les pintures posteriors.
Se veu el moment de l’acció, la branca no ha
aguantat el seu pes i ella ha caigut. Encara està agafada a l’arbre, el cap i
les espatlles encara no han tocat l’aigua. Ara està viva, però la branca aviat
cedirà, caurà completament, el riu l’arrossegarà i morirà. Més tard tornarà a retratar aquest
instant, en pintura i amb colors.
És un gravat detallista, amb un joc de llums i
ombres. Els arbres del fons estan en penombra, hi ha alguns focus de llum que
il·luminen a Ofèlia i una part del riu.
No es veu l’expressió que hauria de tenir algú
que ha perdut la cordura, si no una d’angoixa i patiment. Pareix que lluita per
evitar caure completament.
La mort d’Ofèlia (1838)
La composició és pràcticament igual que a la
imatge anterior. En aquesta pintura utilitza tons freds, que ajuden a l’ambient
depriment i macabre de la mort propera. Delacroix ens retrata un paisatge
obscur, dominat per la naturalesa, en front de la impotència humana, un tema
recurrent en el Romanticisme. Ens mostra un riu que s’estén a l’horitzó,
emmarcat per barrancs amb nombroses plantes (malesa i arbres), o per arbres
alts.
Pel paisatge utilitza la gama de blaus i verds,
colors representatius d’aquest parany. Ofèlia està pintada amb beixos i blancs.
Aquest últim, el color de la pell, destaca el seu cos de cintura per amunt. Un
raig de llum l’il·lumina estratègicament, element que ja hem vist en la
litografia. L’altre focus lluminós, molt tènue, es troba al costat oposat,
posant una lleu claredat blavosa al fons del riu. Aquest dona profunditat al
paisatge. Combina una pinzellada gruixuda i imprecisa amb una de petita i
detallista, utilitzada pels elements en primer pla.
L’element més detallat és rostre de al·lota:
indiferent, resignat davant la tragèdia, al contrari que al gravat.
La mort d’Ofèlia (1844)
En aquesta els colors són més variats i la
pinzellada més precisa. Al contrari que l’anterior, aquí es dona més
protagonisme a Ofèlia que a la natura. Tot i així, és una natura perillosa, que
provocarà la mort de la jove. La llum està més difuminada sobre l’al·lota,
il·luminant-la totalment, a ella i a l’arbre. En canvi, la resta del quadre
està en penombra, com si el que realment volgués destacar fos la caiguda.
La visió de la imatge s’ha invertida i el
posat d’Ofèlia és més paraescut a la primera imatge. Però mentre que en aquella
es veia un lleu posat de rebel·lia, aquí ens trobem amb que més bé pareix un
moviment involuntari de la caiguda. La seva expressió segueix la mateixa línia
que la segona imatge, indiferent.
Hamlet i Horaci en el cementiri (1835)
La segona obra de Delacroix on utilitza la
temàtica de Hamlet. Aquí ens mostra l’escena del cementiri, quant Hamlet agafa
la calavera del bufó (primera escena del cinquè acte). Hi podem veure
l’oposició entre vida i mort, tan en el fragment de l’obra com en el quadre. En
farà tres versions més, amb petites variacions. Hi afegirà alguns elements que
no hi són en aquesta pintura, com els enterradors o el moviment.
Aquí veiem a Hamlet assegut damunt la lapida
inclinada, sostenen la calavera del bufó. La seva expressió demostra una
tristesa profunda, depressiva. Dret al seu costat, Horaci, seriós, escolta el
seu amic, mentre mira alguna cosa més enllà de l’espai del quadre. Els dos
estan a l’ombra que s’acaba darrera ells i que ocupa més de mitja pintura. Al
fons, es veu un cel crepuscular, típic de les pintures romàntiques.
La pinzellada és molt fina, expressant
immobilitat. Hi ajuda que cap dels dos personatges estigui en moviment. Però la
línia d’horitzó és ondulant, no representa un terreny pla, sinó muntanyós. És
l’únic element que romp l’estaticisme i li dona cert moviment. Però aquesta
línia ondulant no romp la sensació de calma de la pintura.
Hamlet i Horaci en el cementiri (1839)
Encara que sigui la mateixa escena, està
representada de manera diferent. Els personatges ja no estan quiets, sinó que
tenen més dinamisme. A més, ja no estan sols: hi ha també dos enterradors. Un
d’ells li allarga la calavera a Hamlet.
La pinzellada més solta li dona menys
estabilitat que a l’anterior. Encara que sigui més detallista en els
personatges que en el paisatge, aquest darrer hi juga un paper important:
l’ambient. És intranquil, inquietant, a pesar de que no tingui gaire moviment
ni passió. El cel tempestuós i el fons poc definit fa que ens concentrem més en
el grup de persones, que ocupen gran part del quadre. Aquest ambient opriment
ens fa més patent l’oposició vida-mort.
Hamlet i Horaci en el cementiri (1859)
Aquí l’escena està més avançada que les anterior:
Hamlet ja té la calavera i darrera dels tres personatges es veu el grup funerari
d’Ofèlia.
Aquesta és la que té la pinzellada més solta,
i com a conseqüència, la que més dinàmica. Els enterradors estan separats, al
contrari que a la pintura anterior. El fons és més concret, ens mostra les
tombes del cementiri i el castell, però també té la pinzellada menys
detallista.
A més de quadres, Delacroix també va dibuixar
nombroses litografies retratant diverses escenes de Hamlet, com la d’Ofèlia
vista anteriorment.
Aquest quadre representa una part de la
primera escena del tercer acte. Correspon a quant Ofèlia parla amb Hamlet, després
de que Poloni i els reis ho hagin organitzat un encontre entre ells dos.
Hamlet pareix que està recriminant a Ofèlia,
com si se’n volgués acomiadar. Ella, asseguda i amb el cap acotat, l’escolta i
sembla afligida.
L’il·luminació es concentra en la figura d’Ofèlia,
pàl·lida i vestida de blanc.
El quadre correspon a la quarta escena del
tercer acte. Hamlet va a parlar amb la reina i durant la conversa Poloni,
amagat darrera un tapís, fa renou. Després, Hamlet el mata travessant el tapís.
La pintura representa el moment abans de matar-lo.
El quadre es centra en el dos personatges. Gertrudis
pareix que vol aturar al seu fill. Aquest està atent al que passa darrera el
tapís. El fons, amb pinzellades soltes, té poca importància i no és molt detallista.
En aquest quadre l’acció ja està més avançada:
Hamlet ja ha mort a Poloni i el descobreix darrera la cortina. La reina, al
fons, en una posició desesperada, se’n va (contràriament a l’obra). El tapís ha
estat substituït per una cortina.
Al contrari que a la pintura anterior, aquest
fons si que és detallista. Utilitza colors discrets, fent que el vermell
destaqui, com una gran taca de sang.
Dante Gabriel Rossetti
Dante Grabriel Rossetti fou el promotor del
prerafaelisme i el pintor més representatiu d’aquest moviment. Pretenien tornar
a pintar sense convencions, des de un punt de vista empíric, posterior a Rafael
(d’aquí ve el seu nom). Consideraven que a partir de Rafael l’art s’havia encasellat
en normes acadèmiques. Els temes predominants eren l’Edat Mitjana i temes
literaris, com el cicle artúric, les obres de Shakespeare o poetes romàntics.
En el cas de Hamlet, s’interessen sobretot en
la figura d’Ofèlia. Ho tractaren amb un ambient medieval.
En aquesta pintura veiem a Hamlet dret i
recolzat en les cadires, observa a Ofèlia, asseguda. Ella evita la seva mirada,
girant el cap. Pareix que correspon a la primera escena del tercer acte que ja
hem vist retratada per Delacroix.
Un altre quadre sobre Ofèlia i Hamlet. Aquest
pic interactuen més que a la pintura anterior. Ofèlia llegeix un llibre,
possiblement el de plegaries que porta a la primera escena del tercer acte. La
pintura no té tant de detall com l’anterior, però es centra més en els
personatges. Pareix que Hamlet intenta convèncer a Ofèlia d’alguna cosa, però
ella el rebutja.
La primera follia d’Ofèlia
Aquí està representada una escena que es
podría correspondre am la quinta escena del quart acte, quant Ofèlia vol parlar
amb la reina. A més, també hi podem veure al rei, i un altre individu, que
sembla el cavaller. El cavaller es retira quant entra Ofèlia, però a la pintura
es manté mentre ella parla amb els monarques.
John Everett Millais
Aquesta representa a Ofèlia en l’estat en que la trobaren: entre els canyissos del riu, estancada i morta, amb les flors amb la mà. Es podria dir que aquesta representació va ser innovadora, ja que ningú abans l’havia pintada en aquest moment: l’instant de la mort. La model, Elizabeth Siddal va posar per diversos artistes prerafaelites, ja que encarnava el seu tipus de bellesa femenina. Aquest cànon estètic també era nou en Ofèlia. A més, Millais es va preocupar molt pel realisme de l’escena.
John William Waterhouse
Va ser un pintor àngles, que com molts, va
tenir diverses etapes. Al principi es va inspirar en el neoclassicisme. Més
tard, fou prerrafaelita. Finalment, el seu estil es podia classificar en
l’impressionisme.
Aquí, més que representar-se una escena de l’obra
de teatre, es mostra un personatge: Ofèlia. No està en el riu, esperant la
mort, si no tombada en mig del camp, entre flors silvestres. En la mà hi té el
ram que suposadament duu quant cau al riu. Al seu costat destaca una planta
verinosa, la cicuta. Potser pretén representar la seva propera mort, encara que
no sigui per emmetzinament.
Aquesta Ofèlia està representada poc abans de
caure al riu i morir. Però ja no vesteix de blanc, encara que el color sigui
palid. L’entorn sembla bucòlic. Les
aigües del riu, amb plantes de lotus, calmades estan lluny d’assemblar-se a les
aigües turbulentes que mataren l’al·lota.
Aquí Ofèlia està a la vorera del riu, al
costat de l’arbre de on possiblement caigui després. Tampoc duu el vestit blanc
que la caracteritza, sinó un de colors cridaners. El riu, igual que a l’imatge
anterior pareix calmat pels lotus que hi habiten. A més, darrera seu hi ha un
pont per on hi passen dues persones, la qual cosa indica que no és un paratge
solitari. Tot ens fa pensar que, a poc a poc, Ofèlia es va deslligant de l’obra
de Shakespeare. En aquest cas, pels elemts mencionats anteriorment. Són pocs i
encara la reconeixem com aquella jove embogida per amor.
Camille Corot (1796-1875) fou un paisatgista
francès. La seva obra va influenciar als impressionistes. Corot, contràriament
als paisatges classicistes, no plasmava una composició tancada, sinó una natura
oberta. Ell seus paisatges podien ser fragments de natura real, sense una
composició que s’adaptés al quadre.
Hamlet al cementiri (1874)
En aquest quadre de Camille Corot l’autèntic
protagonista és el paisatge. L’escena de Hamlet al cementiri no és més que una
excusa per pintar l’espai. Hamlet, Horaci i els enterradors són les petites
figures del centre, quasi invisibles en aquesta extensa naturalesa. Aquí han canviat el cementiri per un terreny boscós. Aquest
bosc no està subjecte als límits del quadre, sinó que continua més enllà d’ell.
Pascal Dagnan-Bouveret va ser un pintor
academicista francès. Amb l’invenció de la fotografía, la va utilitzar per
pintar (fou un dels primers en fer-ho).
Hamlet i els enterradors (1883)
Tornem a veure l’escena del cementiri. Aquesta
se’ns mostra més estàtica i amb una pincellada més presisa. El fons pareix més
un cementiri que als quadres anteriors. La figura més definida és Hamlet, que
el veiem interpretant el seu monoleg i la calavera de Yorick amb la mà.
Mikhaíl Aleksandrovich Vrubel (1856-1910)
Vrubel fou un pintor, escultor i escenògraf de
teatre rus. Va ser un dels més importants representants del simbolisme rus. Tot
i així, la seva obra també ha estat classificada dins del modernisme rus. Té un
estil molt peculiar, amb influencies de l’art bizantí i renaixentiste. De fet,
en la seva obra s’hi mesclen l’estil gòtic, l’impressionisme, “l’estil modern”
i el simbolisme. Les seves pintures
inclouen elements de la naturalesa místics i romàntics. En aquest darrer grup
hi podem incloure Hamlet, en la seva concepció romàntica.
En aquesta pintura se’ns mostra a Hamlet i a
Ofèlia. Vrubel ha utilitzat colors cridaners per representar el fons i a
Ofèlia. Només Hamlet té colors sobris. Aquí Ofèlia no es representada com una
al·lota bella i innocent. Més bé al contrari. És lletja i la seva cara pareix
expressar certa malicia. Hamlet si té una expressió d’innocència i confusió o
penediment.
Hamlet i Ofèlia, 1884
Aquí els colors són més discrets que a la
pintura anterior. Encara que siguin els mateixos personatges, estan
representats de manera diferent. Les seves expressions no són tan exagerades i
la pinzellada és més confosa. Aquesta vegada Ofèlia si que es veu innocent i
bella. En canvi, l’expressió de Hamlet és més maliciosa o pensativa.
Escrit per Francisca C. V.
.jpg)
